Avui em toca a mi!

Qui ets? Ens coneixem?. D'on surts? ja no ho recordo. El temps corre tant de pressa que no en soc conscient del poc que et conec. Els pocs moments que les nostres animes han estat a pocs metres s'han entès de meravella. No aconsegueixo donar-li nom al que sento quan estic prop d'ella. Tots sabem que això no succeeix sempre. Poques vegades em passa. No vui còrrer, no tinc pressa per tornar a perdre-la, però al mateix temps, tinc por que el seu cor sigui robat per una altre persona. No es el primer cop que em passa. Es trist de creure que per ser massa premeditat, se t'avancin i set trenquin les esperances d'estar amb ella. La mala sort no pot ser que sempre estigui a prop meu, estic segur que aquest cop no em pasarà el mateix. Sigues tu mateix i les coses sortiran perfectes. I no es el primer cop que m'han dit que s'assembla massa a altres persones? Potser si, però ningú es igual als altres. Tindran gustos semblants, i potser per això mi fixo en elles. Deu ses una senyal que em marca el que m'agrada dels altres..... aquest cop si, avui em toca a mi ser feliç...

Mira amunt i la trobaràs

Nit de lluna plena que no puc veure sota la finestra, tan sols tinc que imaginar-mo. Estic estirat boca amunt, el silenci m'envolta, solament puc escoltar el so de la brisa passant entre les muntanyes que m'envolten. No hi ha res més, estic perdut en un mar d'estrelles. Totes em parlen, totes brillen en els meus ulls, brillants com mai, no saben el que volen. Masses idees passen per dintre meu, sentiments nous que ni jo mateix interpreto correctament. Les il·lusions m'acaparen, si no tinc paciència, acabaran amb el meu desig abans de la espera. Tinc fe amb mi mateix que sabre portar les rendes fins aconseguir la meva meta. Una meta frustrada en el passat però que no ma fet perdre les ganes de seguir buscant en aquest gran mon d'esperances i oportunitats.

Confia en mi estrella trobada. Donam una oportunitat i jo no et defraudaré mai. Podran passar tots els mesos  que necessitis per que et donis compte que soc sempre igual. La meva passió no te límits, només caldrà donar inici a aquest gran viatge...Segur que val la pena viure aquest gran somni que es somiat aquesta matinada.

En algun lloc del gran univers...

Veure reflexada la sombra de la sagrada familia sota els meus peus, mentres, les meves orelles escolten l'armonía de la seva veu, fa que tot sembli diferent. Em fa sentir-me més lleuger, com la brisa del aire quan pasa entre les muntanyes llunyanes a Barcelona. Tenir la sensació que ens coneixem de fa temps, quan en realitat tan sols ni haviem sentit la veu de l'altre. Veure una llum de felicitat quan avans la veies negre. Ara sembla que brilla, i puc despertarme amb ganes de fer més en menys temps, de fer les coses amb pasió, amb ganes d'acabarles a la perfecció. Algu comparteix amb mi grans pasions com la musica, la fotografia o qualsevol altre cosa que no conegui que em fagi sentir-me viu.
Tonto de mi per pensar que les persones del somnis son mes que pura imaginació. Per que no saps com, pero les trobes pel teu cami que encara et queda recòrrer. Ara falta no perdres, seguir recte i no desviarse del cami.

Coneixeré

Segueixo buscant persones que no existeixen en el nostre mon, només en la nostra imaginació. En concret la meva; tinc la necessitat de trobar algú que encaixi a la perfecció, que es demanar molt. Tot i saber que no es recomanable estar en pàgines on coneixes gent, jo encara no me esborrat. Després de mesos buscant per la xarxa coneguda com internet, només e trobat gent falsa o interessada. Amb excepció, a aparegut algú diferent. Va ser veure el seu rostre i no dubtar ni un precís moment que ella fora diferent a les altres. Parlant pel xat t'adonaves que la conversa sortia sola, no s'encallava, no necessitaves parlar del bon dia que feia mirant per la finestra. Allò semblava una senyal, dient-me que seguis re buscant, per trobar alguna cosa que no encaixes. Era massa perfecte. Parles de musica, i l'altre et deixa de pedra, te gustos semblants, te bon gust, i no li agrada certs grups actuals que ara no venen al cas. I que mes puc demanar, sap dominar les belles arts, sense deixar de banda una bona guitarra sota les seves mans.Sap expressar-se com pocs saben,  escriure com deu mana no es fàcil, tot això demana concentració i ganes. La bellesa ja es un tema mes delicat, del qual només jo en se la resposta, i es que a mi em sembla diferent a la resta. Mai e buscat una model, ni un esquelet, ni res que sobrepassi els estàndards  que coneixem. Algú que destaqui de la resta. Ara només em falta confirmar tot el que e vist en ella. L'única manera, conèixer-la en persona, parlar cara a cara i deixar enrere el medi que hem fet servit fins ara per comunicar-nos i entendre'ns.

Espera infinita

Segueixo pensant que alguna cosa faig malament. Que deu ser? Que haig de fer per conèixer a la persona tant esperada, tan diferent a la resta dels mortals. Que no es trenqui l'amor per la inseguretat de la vida que ens rodeja, i la poca confiança mútua dels dos éssers. Córrer no es bona idea, però l'espera es fa eterna fins que trobi la seva mirada centrada en la meva. No vui veure com es desvia, tenint confiança  pensant que pot funcionar eternament o fins que el destí decideixi per nosaltres. I si ets tu, aquella que comença per alguna de les ultimes lletres del abecedari, la que e esperat tant, i no e sabut esperar. Poder es culpa dels llocs que habituo, que no son els mes adequats per trobar-la. Poder sigui la meva passió la que les espanta, o simplement que jo vaig massa ràpid en certs moments. D'alguna manera, no se com o faig, però totes reben algun regal, que quan el veuen recorden com algun dia jo i vaig ser allà, fent lis passar un dels seus millor moments de la seva vida, marcat per recordar fins els últims dies que existeixi la nostra galàxia que tant poc coneixem i tan infinita pot semblar...

Hace un año...

Que rapido passa el tiempo, sin darme cuenta a pasado un año y mi mente conserva los recuerdos a la perfección. No se si decir que asco, que bien me lo pase, o si hecho en falta el recuerdo que por alguna razón me atormenta esta noche. Alguna razón tendra mi crebro para conservar ciertas cosas, aveces absurdas para mi, pero parce ser que no soy yo quien decide eso. Soy un esclavo de mi pensamiento? O es una señal que intenta darme un mensaje escondido entre comillas. No lo se, pero quizas me vaya bien dormir, siempre y cuando mi subconsciente no me haga pasar un mal trago en mis sueños que seguro que tendre mientras duerma. Me despido diciendo que los buenos recuerdos siempre lo llevaremos con nosotros por mucho que aveces deseamos que no sea asi. Buenas noches, mi sueño a empezado...